UA-127344257-1


Volver al resumen

25/02/2020

El MWC deixa retratada Colau

Fa cinc anys Ada Colau afirmava que malgrat que el Mobile World Congress (MWC) a Barcelona tenia un impacte econòmic de gairebé 500 milions d’euros, aquests no repercutien en millorar les grans desigualtats de Barcelona, entre elles també les tecnològiques: un 96% dels residents a les Corts tenen connexió a internet a casa, mentre que a Torre Baró n’eren un 62%.

Els principals arguments d’Ada Colau a l’hora de replantejar-se la continuació del MWC a la ciutat de Barcelona eren tres: que els guanys queden repartits entre uns pocs i no arriben als barris, que el que ha de fer Barcelona és centrar-se a desenvolupar la seva indústria local i que la ciutat ha d’atraure sectors sostenibles de futur com les energies renovables i el comerç de proximitat.
S’esdevé, però, que la situació del 2015 era pràcticament la mateixa que la d’aquest 2020. I, en canvi, aleshores Ada Colau estava radicalment en contra del Mobile, tal com estava concebut, i avui radicalment a favor. Tant que davant l’amenaça del coronavirus fins i tot semblava que a les empreses els importaven més els seus treballadors que a l’alcaldessa el fet que el virus arribés a la ciutat.
Un cop cancel·lat el Congrés, es va escenificar una imatge d’unitat entre administracions que feia molt de temps que els ciutadans no vèiem. Com que es tractava de no espantar els inversors, en menys de dos dies es va idear una alternativa per garantir que les empreses que volien presentar els seus productes a Barcelona ho poguessin fer. Per contra, aquesta unitat de les administracions havia trigat tres anys en escenificar-se, per exemple, a l’hora de lluitar contra els narcopisos.
L’any 2015, Ada Colau també estava molt preocupada per l’elevat preu que els ciutadans barcelonins havien de pagar a les funeràries de la ciutat. De fet, repetidament va afirmar que morir-se a Barcelona era un luxe. L’abús que feien les funeràries de la seva quota de mercat, pràcticament monopolística, feia que morir-se tingués un preu mínim de 1.800 euros. Tot i això, ara fa tot just una setmana, l’administració barcelonina es venia el seu 15% d’accions del servei funerari barceloní resultant en la privatització total dels serveis funeraris de la ciutat. L’argument de l’Ajuntament era el poc marge decisori que atorgava aquest 15% d’accions. I, tant per tant, millor vendre-se’l. Pel que es veu, doncs, avui morir-se a Barcelona ja ha deixat de ser un luxe.
Tant el Mobile com el problema de les funeràries són dos exemples molt il·lustratius de la Realpolitik del govern municipal d’Ada Colau a l’hora de plantar cara al gran capital, a les grans empreses i als especuladors. Les mesures que han dut a terme amb coherència en el seu programa electoral com ara la lluita contra els desnonaments, l’augment de les beques escolars, els seus intents d’intervenir en l’urbanisme i el transport públic, les mesures contra la contaminació, algun projecte d’intervenció social als barris més desafavorits o les pressions a les grans empreses d’aigua, llum i gas per evitar que les famílies en risc de pobresa pateixin talls de subministrament són totes elles unes mesures que no poden contrarestar en absolut l’evidència d’haver cedit a la pràctica d’una Realpolik que és a anys llum d’un programa social i econòmic transformador com el que prometien. El cas d’Ada Colau, naturalment, no és una excepció entre les files pragmàtiques dels “fills del 15M”. El raonament que segueixen tots ells és que si es col·labora amb el poder, és més fàcil aconseguir petites reformes que milloren les condicions de vida de les classes populars.
Amb tot i això, el que provoca més decepció no és tant que Ada Colau hagi fet el contrari del que va prometre, sinó que hagi anat tan enllà amb el seu pragmatisme que la seva manera d’entendre’l ens pugui fer evocar un thatcherià “there is no alternative”. En aquest sentit, sorprèn com els “fills del 15M” porten inoculat el virus de la Realpolitik més rància. I és, com a mínim, desmotivador veure com tots aquells que volien capgirar les institucions i fer tremolar el poder han acabat besant els peus dels poderosos. Tots? Bé, tots no, queda un reduït grup d’irreductibles que encara creu possible poder concordar el realisme polític amb l’ideal de canvi social. I per això ja s’han posat en moviment per sortir de Podemos. No volen tocar poder i després emparar-se en una relació de forces desfavorable per no dur a terme el seu programa electoral.

Publicat a La República el 25/02/2020



Volver al resumen


D'aquí estant
Blog de Maria Vidal