UA-127344257-1


Volver al resumen

28/10/2019

L'independentisme i la finestra d'Overton

És molt habitual, actualment, afirmar que vivim en una “societat de consensos” sentenciant així que la comunitat en si mateixa és el mur de l’extremisme, ja que hauríem après la lliçó dels totalitarismes del segle XX. Això es demostraria pel fet que el debat públic es desenvolupa en un camp clarament definit on no es discuteix la radicalitat, pel simple fet que no caldria, en ser compartit per tothom el rebuig a aquests discursos. Les tertúlies i els articulistes fan hipòtesis sobre els mateixos escenaris i amb un vocabulari semblant. Un bon observador podrà comprovar sense dificultat aquesta teoria. Els termes que s’utilitzen i els temes que ni tan sols són objecte de discussió són en gran mesura coincidents, fins i tot en mitjans de comunicació d’ideologia completament contraposada. Però, no és només el nazisme i la xenofòbia el que no es discuteix en l’esfera pública. Tampoc no es discuteix el comunisme, la teoria antisistema o altres moviments radicalment rupturistes.
Durant els anys 90, Joseph Overton va buscar els motius pels quals el debat públic, el debat mainstream, no es movia cap als extrems. D’aquí en va sorgir la seva teoria de la Finestra, una teoria que ha estat desenvolupada a posteriori per diversos autors i que encara és molt utilitzada a l’hora d’analitzar l’actualitat política. Segons Overton, el debat públic es mou pel centre, el que ell anomena idees “populars”. Quan aquestes idees són cooptades pels representants públics, es converteixen en la idea política i, probablement, s’acaba materialitzant en algun tipus de mesura política. Així, doncs, partint des del centre, la Finestra només engloba les idees polítiques i populars deixant fora, classificades gradualment com a cada cop més extremistes, les idees sensibles, les acceptables, les radicals i, finalment, les impensables.
És obvi que els temes populars i polítics no són els mateixos a tot arreu. Hi ha societats on el feminisme ha entrat amb força com a tema popular i també polític, mentre que hi ha societats on la popularitat se situa en el fet que les dones no han de tenir espais de llibertat propis. La Finestra doncs, no és estàtica ni entre societats diferents ni dins d’una mateixa societat. L’exemple del feminisme i la desconstrucció del gènere va molt bé per il·lustrar la Finestra en el nostre país. Fa 50 anys era impensable, per exemple, que algú nascut en el cos d’un home no fos un home. Fa 20 anys, era radical plantejar-ho com a normal. I a poc a poc, s’ha anat convertint en acceptable, sensible i finalment en popular. És important no confondre el terme “popular” com a equivalent que un 100% de la població ho comparteix i està d’acord amb aquesta idea. L’estadi en què una idea és popular, reitero, significa que està sent discutida en el debat públic, de manera que ja s’ha posat sobre la taula com una opció normal en aquesta societat. Per això és tan alarmant que cada cop es doni més cobertura a les idees masclistes i xenòfobes en el discurs públic; si no es va amb compte, poden acabar sent populars.
La teoria de la Finestra d’Overton ens dona una perspectiva teòrica molt interessant per analitzar el que està passant en el si de l’independentisme des de la sentència als presos polítics. El marc en què es desenvolupava el discurs popular i polític de l’independentisme estava clarament definit des de feia molts anys. L’estratègia era la mobilització massiva i contínua, demostrar que si una gran part d’un país es manifestava periòdicament sense cap tipus de disturbi seria impossible no fer-los cas. Però això mesclava política i moral, ja que la tesi de fons reposava sobre la creença que, com a polític, no es podia ignorar una gran massa de la població d’un estat que demanava una cosa tan civilitzada i normal en democràcia com és un referèndum. A partir d’aquest punt, tot el discurs públic s’ha basat, des de 2010, en discutir on i quan es feien aquestes mobilitzacions i en concentrar-se en el morbo d’unes declaracions d’aquest i de l’altre polític. En cap moment es va discutir en el debat públic si mobilitzar-se massivament i sense molestar a ningú era l’opció més correcta. Fins la setmana passada.
La convocatòria de Tsunami Democràtic a l’aeroport va marcar el to de les mobilitzacions posteriors (volent-ho o no), cosa que va començar a desplaçar aquesta finestra d’Overton. Fins al moment era completament impensable que desenes de milers de persones anessin a paralitzar l’aeroport un dilluns al matí. A partir d’aquí ja s’ha vist com ha anat derivant la protesta. La policia va utilitzar alegrement tota la seva força repressiva i els manifestants van passar a l’autodefensa. Les mobilitzacions massives i simpàtiques de l’independentisme van passar a ser massives i contundents, protagonitzades per un jovent que ja no en vol deixar passar ni una més. Havien estat molts anys de cridar “Ni un pas enrere”, “Si ens toquen a una ens toquen a totes” i “Els carrers seran sempre nostres” només l’11 de setembre i quan el rellotge marcava les 17:14. La idea de manifestar-se sense molestar està sent discutida per la contrària: no té sentit manifestar-se si no molestem, que és l’única manera de forçar una negociació.
La lògica irrefutable de les accions contundents dels joves independentistes, clarament motivades per la inacció política, la impotència i la ràbia de la injustícia i la repressió han mogut, irremeiablement, la Finestra d’Overton. Tertulians que feia un any renyaven els independentistes que tallaven un carrer i que movien un contenidor estan discutint ara si cremar el contenidor i fer recular la policia pot ser o no ser positiu per al moviment independentista. La importància, doncs, ja no és tant el resultat d’aquest debat públic, sinó que, un cop ja posat sobre la taula, l’estratègia alternativa independentista ja és popular, i això ha passat, només, en dues setmanes.



Volver al resumen


D'aquí estant
Blog de Maria Vidal