UA-127344257-1


Volver al resumen

10/10/2018

L'origen del suport popular al chavisme

Fins a la segona dècada del segle XX, els ingressos provinents de l'exportació del cafè i del cacau constituïen la base de l'economia veneçolana. A partir d'aleshores l'economia agrícola es va veure sobrepassada per la petroliera, una transició inevitable si tenim en compte que Veneçuela és el país amb més reserves de petroli del món i encara n'és un dels primers productors. D'altra banda, les zones on el subsòl veneçolà no posseeix quantioses reserves de petroli són riques en minerals com el ferro, el carbó, el níquel i l'or.
El país descrit, doncs, té una enorme capacitat en termes de recursos energètics i combustibles fòssils juntament amb un potencial incomparable de desenvolupament social, econòmic i tecnològic. Malgrat això, és, actualment, un dels més pobres de Llatinoamèrica, una situació indiscutiblement lligada a la gestió que ha fet el règim chavista de les capacitats del país. Tanmateix, el chavisme encara gaudeix de molta popularitat a Veneçuela i es tendeix a culpar a Maduro com l'únic responsable de la situació actual. Per entendre d'on sorgeix aquest ferri suport al chavisme és necessari fer un repàs històric.
Amb l'auge de la mineria i de l'extracció de petroli durant el segle XX, Veneçuela va viure un èxode rural cap a les zones industrialitzades que va convertir el país en un dels més urbanitzats del món, fins al punt que les dades més recents indiquen que la població urbana representa el 85% del total. En conseqüència, les zones rurals es van empobrir ràpidament, i es va menystenir el pes econòmic que l'agricultura i la ramaderia podrien haver tingut en el PIB nacional. No es van modernitzar ni les zones rurals ni la seva activitat econòmica caient en una espiral de degradació d'aquestes zones que encara no s'ha pogut frenar. Mentrestant, la impossibilitat de les ciutats per poder absorbir l'allau de gent que s'hi havia traslladat va desembocar en la creació d'enormes barris suburbials amb la l'edificació de "ranchos", unes construccions precàries que no complien les mínimes condicions d'habitabilitat i estaven mancades de tota mena de serveis bàsics. D'aleshores ençà, les condicions de vida d'aquestes classes treballadores no han canviat d'una manera destacable. Les zones rurals continuen empobrides i els barris de ranchos continuen on eren, a les valls de les muntanyes convivint amb el perill constant d'esllavissades producte de les torrencials pluges tropicals.
Cal dir també que el perfil dels sectors clau de l'economia veneçolana són altament tècnics i requereixen de formacions qualificades. Això va fomentar el naixement d'una forta classe mitjana professional formada per enginyers i químics, que vivien a les urbanitzacions i a les ciutats amb vistes a les muntanyes plenes de ranchos. A la qual cosa s'ha d'afegir que l'estructura de propietat de la terra veneçolana és hereva en bona part del sistema colonialista de l'imperi espanyol; tot el país es trobava en mans d'uns pocs propietaris. Francisco Herrera els anomena "Los Amos del Valle" (en la seva novel·la homònima), una classe social completament endogàmica que sempre ha colonitzat totes les institucions veneçolanes.
La situació acabada de descriure perfila un teixit social clarament desigual i pràcticament estamental, on si neixes al rancho, moriràs al rancho. La prosperitat que va generar el petroli des de l'inici de la seva explotació no es va saber administrar de manera eficient ni durant els períodes democràtics ni durant els períodes dictatorials que va patir el país. La contínua renovació tecnològica i la gran necessitat d'inversió dels principals sectors econòmics del país van deixar-se de banda per unes classes dirigents que s'enriquien i filtraven la corrupció en totes les capes del país. L'intel·lectual Uslar Pietri va encunyar el terme "sembrar el petróleo" per descriure de manera molt visual el mètode per submergir Veneçuela en una espiral de creixement integral econòmic i social. Uslar veia com es perdien tots els diners petroliers entre les esferes de poder i no s'invertien en la modernització de les infraestructures industrials i l'aplicació de les noves tecnologies al camp.
Veneçuela va arribar als anys 90 amb la inflació més elevada del continent, una moneda en plena devaluació, un creixement molt tímid en comparació amb les previsions del govern i unes reserves de divises que no deixaven de minvar. La crisi del deute i les reformes posteriors imposades de mà de l'FMI van tenir un fort impacte en la societat veneçolana provocant onades de protestes i avalots que van arribar al punt més àlgid amb el Caracazo de 1989 que va ocasionar un cententar de morts.
Deu anys més tard del Caracazo, i després d'un cop d'estat protagonitzat per ell mateix, Hugo Chávez va ser investit President havent guanyat les eleccions amb un 56,2% dels sufragis. Les classes baixes urbanes i els residents dels ranchos van ser la principal causa d'aquesta victòria. Chávez havia canviat el focus del discurs i els havia situat a ells com a subjecte de l'acció política, i no com a objecte. Vint anys més tard la situació de Veneçuela és nefasta i no sembla que hagi de millorar (l'FMI preveu que Veneçuela tanqui el 2019 amb 10.000.000% d'inflació), però el chavisme encara té molts suports. No s'han trencat les dinàmiques de corrupció i endogàmia en el poder, però el que sí que ha canviat són els cognoms dels que se'n reparteixen els beneficis. Ara, però, els beneficis del petroli són molt minsos i la gestió del govern nefasta, així que els fills de los amos del valle esperen exultants que els chavistes acabin d'assecar el pou per poder restaurar l'ordre i reclamar el lloc que ells creuen que els pertoca per dret natural.



Volver al resumen


D'aquí estant
Blog de Maria Vidal