UA-127344257-1


Volver al resumen

15/09/2018

Objectiu Rodalies

Ara fa un any l'independentisme català va iniciar l'enfrontament directe amb l'estat espanyol i va perdre de manera estrepitosa. S'empresonaren líders socials i polítics i d'altres van haver d'exiliar-se. Des d'aleshores l'ofensiva contra el moviment independentista ha anat augmentant i el nombre de represaliats ja no se cenyeix només als polítics professionals, sinó també a funcionaris, professors, alcaldes... i ja s'acosten al miler.

La repressió va ser esglaonada. En un principi, quan l'executiu de Rajoy va anunciar l'aplicació del 155 a Catalunya, diverses veus de tots dos bàndols van considerar que era una jugada extremadament arriscada. El govern espanyol creia que el control del territori seria inviable, ja que la intervenció per mitjà del 155 podia ser com llançar un llumí encès sobre una "regió" llargament ruixada amb gasolina. Aquest temor del govern espanyol a la insurrecció és fonamental per entendre perquè Rajoy va implementar el 155 de la menor durada temporal possible, tot utilitzant-lo per convocar eleccions i limitar els drets electorals dels independentistes en una convocatòria que ell mateix va plantejar com a decisiva.

L'endemà de l'aplicació del 155, però, els líders polítics independentistes van desaparèixer. Només van treure el nas per deixar clar que no ens havíem de mobilitzar i que no calia que sortíssim a defensar les institucions que ens acabaven d'arrabassar impunement. Dues setmanes abans, l'Estat espanyol havia engarjolat Jordi Cuixart i Jordi Sánchez i en aquell moment tampoc es va aprofitar la indignació popular per fer una convocatòria multitudinària i immediata. Els qui crèiem que la població sortiria indignada el minut posterior a l'anunci de l'aplicació del 155 vam pecar d'ingenus de la mateixa manera que vam fer-ho quan van empresonar els Jordis. El govern ens va dir que no ens manisfestéssim massivament per les institucions i no vam fer-ho. I encara no els hi hem demanat explicacions per aquesta decisió.

La conseqüència inevitable de la passivitat popular davant de l'empresonament i l'exili dels nostres líders i polítics és que els responsables de la repressió s'han envalentit. Així, Casado i Rivera demanen insistentment que es torni a aplicar el 155. Cosa no gens estranya, ja que ells senten que es van quedar a mig camí. El 155 va intervenir les Conselleries clau per lligar les mans a la Generalitat en el seu àmbit d'acció immediat, però no es va centrar en l'eliminació del nostre dret a viure com a catalans a Catalunya en no intervenir la CCMA ni el currículum educatiu. Un cop s'ha demostrat, doncs, que se'ns poden prendre les institucions sense que hi hagi cap daltabaix irreparable, és obvi pensar que tard o d'hora tornaran a implementar el 155 per acabar la feina.

Mentrestant, el moviment independentista es troba totalment dividit. Hi va haver tants motius i tan diversos per assitir a la passada manifestació de l'11S que seria pràcticament impossible treure'n una conclusió clara més enllà del fet que la gent continua sent independentista. Punt. Tot i aquesta divisió, la manifestació del 2018 va ser igual de festiva que totes les dels anys anteriors, la qual cosa, en un determinat sentit, és profundament depriment. Perquè el pacifisme i la perseverança no han d'anar de la mà de la ingenuïtat. Es pot ser independentista i voler la llibertat dels presos polítics sense creure que serem independents en menys d'un any o que la lluita per la justícia depèn de la quantitat de llaços grocs que hi ha al carrer. L'independentisme és un moviment que trenca amb l'establishment, la qual cosa hauria de voler dir que el poder mai s'hi hauria de trobar còmode. Tot i això, des de les mateixes butaques des d'on se'ns nega una explicació clara sobre el que va passar durant la tardor del 2017 se'ns encoratja a centrar-nos en la col·locació massiva de llaços grocs. Allò depriment, doncs, de la manifestació va ser la comprovació de que aquesta estratègia està donant bons resultats. Aquesta falta de transparència i de rendiment de comptes no ha tingut un impacte visible en els ànims de la gent, que un any més van treure les gralles i les disfresses extravagants i van sortir a corejar consignes. El caràcter d'urgència pels resultats que havia caracteritzat l'independentisme durant els darrers anys ha desaparegut juntament amb el judici crític.

En conseqüència, ERC i PDeCat poden refer junts el camí de tornada a l'autonomisme. No només formen part del suport parlamentari al govern del PSOE, sinó que estan creant el clima adequat per fer creure a l'opinió pública que s'està negociant amb el govern espanyol. Serà interessant veure què s'extreu d'un diàleg on una part té tots els poders fàctics i la meitat del govern en el seu poder i l'altra part no té ni tan sols la voluntat de desobeir.

En conclusió, podem afirmar sense por a equivocar-nos que l'independentisme no està essent incòmode per l'Estat, ja que ens saben derrotats i sense objectiu. No ens acostarem al tan sonat "referèndum pactat d'autodeterminació" sense posar el govern espanyol entre les cordes. Això sí, amb sort, potser finalment aconseguirem que els trens de rodalies funcionin millor.



Volver al resumen


D'aquí estant
Blog de Maria Vidal