UA-127344257-1


Volver al resumen

28/01/2020

Podemos i Gregor Samsa

L’any 1982, Felipe González va arrassar a les eleccions generals presentant-se sota el lema “Por el Cambio”, un eslògan que va posar nerviosos els conservadors, que tenien por que la seva victòria es traduís en l’aplicació de mesures d’esquerres. Gairebé 40 anys després, la història es repeteix, ara però sense aquella aclaparadora majoria absoluta. Als socialistes els ha calgut formar un govern de coalició amb Unidas Podemos (UP). Com al 1982, a la sessió d’investidura de Pedro Sánchez, es va percebre també un alt nivell de nerviosisme entre les extremes dretes espanyoles. Aquestes, però, aquest cop no tenien por al PSOE, temien al Pablo Iglesias fundador de Podemos com els seus avantpassats polítics havien temut al Pablo Iglesias fundador del PSOE.

Les dretes saben que Sánchez tot sol no és perillós, però pot caure en una mena d’efecte contagi tenint UP al costat i pot acabar prenent mesures d’esquerres. Tot i això, mentre la meitat d’Espanya es posa les mans al cap perquè una quarta part dels seus vicepresidents va xiuxiuejar un dia que a Espanya hi havia presos polítics, a Catalunya, en canvi, hi ha un alt grau d’escepticisme sobre el que pugi fer el flamant vivivivicepresident i ministre de drets socials i agenda 2030.

El cert és que a molts se’ns escapa el paper d’Iglesias i d’UP en el nou govern espanyol. La resposta fàcil és considerar que UP només volia una butaca, un cotxe oficial i un sou. Però si intentem creure en les bones intencions dels components d’UP, i ara com ara no hi ha cap raó per dubtar-ne, entendrem que ells pensin que potser podran canviar alguna cosa si són al govern. Volen ser vigilants, fer de dic de contenció, com fa la CUP al Parlament controlant que s’implementi la independència. I pel que sembla tindran el mateix èxit incontestable. De moment, tot apunta que l’efecte contagi s’està produint a l’inrevés, i UP ha estat absorbit per les institucions, amb l’esperança de poder esmenar els pressupostos, crear un parell de partides socials i algunes moderades mesures contra el canvi climàtic, que no impliquin cap canvi estructural.

Si ser d’esquerres vol dir, essencialment, estar en contra d’un status quo que prioritza els privilegiats del sistema per sobre dels perjudicats, proposo fer un petit exercici de memòria a partir d’aquesta proposició bàsica. Intentem recordar l’última mesura que va prendre el PSOE per capgirar l’status quo o va prioritzar, clarament i única, els més desfavorits. No me’n ve cap al cap. Només ha emprès algunes mesures de caire progressista i liberal, com ara la legalització del matrimoni homosexual, però en cap cas han intentat capgirar l’ordre establert i posar els desfavorits del sistema al centre. El PSOE mai no ha pres mesures clarament d’esquerres. Els banquers i les grans corporacions sempre han estat còmodes amb ells al govern. A més, en els períodes de govern socialista, tant les portes giratòries com les clavegueres de l’estat han funcionat a tota màquina i sense res a envejar als temps en què ha governat el Partit Popular.

De fet, l’actual generació de socialistes del PSOE són al govern des de 2018, i quines accions de govern poden assenyalar? Podran indicar-nos-en moltes, però cap que tingui contingut real d’esquerres. L’objectiu de totes les accions del PSOE des de 2018 han estat purament destinades a donar una imatge de progressisme i modernitat, a l’estil d’un Trudeau mediterrani. Però amb aquestes mateixes accions el que han fet és apuntalar el règim i l’status quo. Van estar tot l’any tramitant el trasllat de les restes (mortals) de Franco, però la manca de discussió sobre la dictadura i sobre el mateix Valle de Los Caídos ha enterrat el debat urgent de la memòria històrica durant unes quantes dècades. Ara, han anunciat un augment de les pensions i de l’SMI de 9 euros i 50 euros respectivament. La indexació de les pensions a l’IPC o el canvi d’un model clarament obsolet els deu haver semblat massa revolucionari.

L’última acció trencadora d’aquests grans socialistes ha estat la divisió del govern en 23 ministeris. Vint-i-tres. En resum, el PSOE prioritza el manteniment del sistema abans d’implantar la seva (suposada) ideologia, i totes les mesures que prenen estan destinades a mantenir-se en el poder per poder continuar apuntalant-lo. UP, doncs, ha entrat en un govern que pretendrà impedir, de totes totes, que no hi hagi ni un mínim canvi en els fonaments de l’status quo. La pressió dels grans poders econòmics, de les institucions, les de dins del govern i de dins del mateix PSOE perquè res no canviï és ja efectiva, i evitarà que es facin les grans mesures per afavorir el canvi social que l’estat espanyol necessita.

Fa poc més de 5 anys, UP proclamava un revolucionari assalt als cels i la ruptura amb el règim del 78. Ara, entonen una justificació socialdemòcrata i pragmàtica amb els socialistes i consoliden l’status quo. El raonament d’UP es basa sobre la tesi que Espanya està en una situació tan desesperada que qualsevol petit canvi representarà una millora substancial, de manera que ells no poden negarse a intentar-ho. Però per molt noble que ens pugui semblar aquest raonament d’UP, de fet és la culminació de la seva metamorfosi en un partit del règim del 78 que denunciaven. Segur que no tornarem a sentir un recordatori a la calç viva des de la tribuna de ningú d’UP. Han acceptat desdibuixar-se i despersonalitzarse conformant-se amb un reformisme de poc contingut, en lloc de lluitar per atacar els problemes des de la base. Un dia se’n van anar a dormir amb el somriure de la revolta. I qualsevol dia d’aquests s’aixecaran amb l’orgull encorbatat dels grans estadistes del sistema. Els passarà com a Gregor Samsa; s’aixecaran un matí i no sabran ni què ni qui són.

Publicat a La República el 28/01/2020



Volver al resumen


D'aquí estant
Blog de Maria Vidal