UA-127344257-1


Volver al resumen

12/12/2019

Greta Thunberg i els missatgers

Vivim l’època d’or dels missatgers. Els líders de grans moviments són els qui expliquen què està passant i són ells els qui fan de mitjancer amb els legisladors. No ho fan els representants o els polítics, ni tampoc els grans experts en la matèria, sinó que el pes recau sobre els activistes que han explicat i divulgat la problemàtica al gran públic. El món dels moviments socials s’ha especialitzat: els experts es dediquen a fer els números de la injustícia mentre que els activistes fan, només, el treball divulgatiu deixant de banda els detalls tècnics.

Això s’ha evidenciat amb Greta Thunberg i la crisi climàtica, però fa un temps que passa també amb el feminisme. S’ha optimitzat la manera d’expandir-se dels moviments reivindicatius: els experts estudien el tema i n’alerten la població predicant en el desert fins que algú amb prou capacitat de divulgació n’agafa el testimoni i explica, a grans trets, quin és el problema. És en aquell moment en què la reivindicació passa a ser un moviment de masses. Aquest missatge simplificat capta receptors molt més fàcilment. Alguns buscaran els estudis dels experts i s'informaran sobre la problemàtica, però n'hi haurà d'altres que sense buscar res més ja se'n consideraran activistes confiant plenament en el divulgador. Aquesta estructura informal i no planificada garanteix que si el divulgador principal és derrotat i invisibilitzat per l’adversari, hi haurà alternatives que podrien substituir-lo. Només cal un bon divulgador, algú que aconsegueixi captar l’atenció de la gent. Tots nosaltres hem vist vídeos d’Scarlett Johansson o Emma Watson fent discursos de feminisme i els hem compartit, tot convertint-nos en petits activistes de sofà. Però això no és tot, perquè si les actrius de Hollywood no són interlocutors vàlids per a algú, també hi ha discursos com el de Megan Rapinoe, capitana de la selecció de futbol dels EUA. Totes tres utilitzen un to i unes paraules completament diferents i, aprofitant la segmentació natural del seu públic, aconsegueixen arribar a més gent. Automàticament es crea una gran diversitat en el moviment producte de la comunió de divulgadors tan diferents.

Com veiem doncs, el divulgador és algú prèviament conegut per una activitat diferent a la reivindicativa, com Johansson o Rapinoe. Però també hi ha casos, com el de Thunberg, en què ens trobem que el divulgador no és conegut, però té totes les característiques necessàries per crear un moviment de masses. Tothom vol llegir una història com la de Greta Thunberg: una nena que supera els seus múltiples problemes personals, adopta una causa justa i ho abandona tot per aconseguir-ho. Qui podria ignorar tant d’altruisme?

En els dos grans moviments de masses internacionals de l’actualitat veiem l’absència dels experts com a comunicadors de primera línia. No n’hi ha suficient amb teoritzar extensament i repetidament sobre una causa objectivament justa, com podria ser el cas, per exemple, de l’antifeixisme. Hi ha múltiples estudis sobre el feixisme, sobre com ascendeix, com se’l combat, quins són els factors que n’afavoreixen l’aparició... A més, l’antifeixisme gaudeix d’un clima d’opinió favorable entre el gran públic. Però, tot i això, no aconsegueix manifestacions massives com el feminisme o l’ecologisme. En la meva opinió, és per la falta d’un divulgador no expert, no acadèmic. L’expert en feixisme Jason Stanley va venir fa poc a Barcelona, va fer una conferència al CCCB i una entrevista al programa de màxima audiència de TV3. Ha marxat i ja ningú no en parla. No ha aconseguit comunicar el seu missatge més enllà del moment concret d’explicar-se. I això en cap cas ha estat culpa seva, ell ha complert amb el seu paper d’expert. Per convertir una causa justa en massiva fa falta algú que en reculli el testimoni, posem-hi un capità de la selecció australiana de Rugby que celebri els seus premis amb un discurs antifeixista memorable o una rebesneta de Himmler apallissada per uns neonazis en una manifestació antifeixista a Washington.



Volver al resumen


D'aquí estant
Blog de Maria Vidal