Emergències nacionals (o de partit)

Després d’una setmana (i 10 anys) de campanya electoral, l’esgotament de l’electorat es comença a fer evident. Un cop tots els partits han explicat repetidament els seus projectes, només els queda la gesticulació exagerada i la confrontació forçada. Tot i això, hi ha una idea que tots els partits han posat sobre la taula: Ens trobem en “emergència nacional”. És un terme ideal per fer política, és un calaix de sastre de manual. Ara que tots han pogut presentar els seus projectes, podem aturar-nos a disseccionar a què es refereix cadascun dels partits quan parla d’emergències nacionals. De dreta a esquerra, dibuixarem un mapa dels eixos centrals de cadascun d’ells. Abans de començar, voldria tancar ràpidament les extremes dretes de Vox i Aliança Catalana. Elles s’han creat la seva pròpia emergència nacional, que és etnicista, supremacista i racista. I no cal perdre-hi ni un minut més parlant-ne.

Entrem doncs, en matèria.

L’emergència del PP: En perrosanxe. Sigui a Catalunya, a Madrid o a Extremadura, el PP de Feijoo té clar el seu marc nacional. És espanyol, catòlic, apostòlic, romà i anti Pedro Sánchez. Així, tot i que Alejandro Fernández aporti un toc gairebé irònic a aquesta història d’una obsessió, no hi ha més projecte pel PP que derrotar Sánchez. Sigui on sigui i encara que ell no s’hi presenti. Han de recuperar l’Espanya d’Aznar i de Fraga.

L’emergència del PSC: La Catalunya madrilenya. Tot i els seus esforços diligents per mostrar que ells també estan disposats a vendre’s als bancs i als fons d’inversió, és complicat rivalitzar amb el PP en aquest aspecte, i no han aconseguit convèncer les institucions estatals espanyoles. Però sí que han fet un bon forat a Catalunya i en aquestes eleccions venen, cofois, a recollir el premi. No tindran la Comunitat de Madrid, però es quedaran Catalunya com a premi de consolació i treballar per a convertir-la en el Madrid que no han aconseguit adquirir.

L’emergència de Junts: Catalunya serà convergent o no serà. Ja fa temps que és indiscutible que Junts és un simple canvi de nom de Convergència. L’única diferència és el seu posicionament independentista, cosa que els ha forçat a ser més “progressistes” en temes on les dissoltes CDC i Unió podien abadonar-se panxa amunt als interessos econòmics espanyols. I Junts és això, la convergència independentista que finalment s’ha aclarit, s’ha organitzat, i torna a Catalunya a recuperar el que és seu. Aquest cop amb les intencions clares i amb possibilitats de quedar-s’ho.

L’emergència d’ERC: Reivindicar la mediocritat. És vertaderament admirable, i dit sigui sense ironia, el discurs que ha capitanejat ERC de posar en valor la grisor i la mediocritat. Critiquen els projectes dels seus dos rivals principals, i a l’hora de presentar el seu ho fan posant en valor que ells no tenen cap projecte ni canvi substancial en consideració. I convertir la buidor en programa electoral, què us diré, té el seu mèrit.

L’emergència dels Comuns: Colaunya. Disculpeu el joc de paraules. És evident que no me n’he pogut estar però també es dona el cas que és la forma més eficient de plasmar l’objectiu polític dels Comuns, que mai han aconseguit formalitzar la idea que coneixen les necessitats de Catalunya més enllà de Barcelona. El seu somni, però, només es pot acomplir parasitant el PSC, de manera que estan condemnats a fer giragonses perpètues per tal de justificar que el PSC és un partit d’esquerres. El dia que es vegin obligats a acceptar l’evidència que la política econòmica del PSC ve directament dictada per l’IBEX, serà el dia que els Comuns desapareixeran. La seva única raó de ser és tapar les vergonyes al PSC.

L’emergència de la CUP: L’equilibrisme. Elecció rere elecció sembla que la CUP sempre arriba amb el peu canviat a la cita electoral. Aquest cop perquè es trobaven enmig del seu procés de refundació que havia de corregir que les eleccions sempre els enganxen amb el peu canviat. Però tenen un avantatge que és el que en garanteix una presència prou substancial al Parlament: ho defensen tot. Hi ha emergències per triar i remenar: el lloguer, la conciliació, les energies renovables, la llengua, la independència, l’antifeixisme, i així fins a l’extenuació. És com a mínim curiós que els més revolucionaris siguin els menys sorprenents.