Volver al resumen

05/12/2018

L'última fugida

Avui fa quatre anys que vas aconseguir fugir. Abruptament ens vas fer saber que ni el món ni nosaltres no teníem ja res a oferir-te.
La nostra reacció va ser extraordinàriament caòtica, però, a la vegada, curiosament endreçada. Unes quantes ploràvem, abraçades. D'altres cridaven, et demanaven el perquè sense assumir encara que ja no podries parlar-nos mai més. També hi va haver qui no va plorar en cap moment, deia ella que per incapacitat, i es dedicava a mirar al buit i a abraçar-nos amb distància.
Pair-ho va ser complicat. Després de tot el procés funerari vam estar encara unes setmanes fent-te homenatges, semblava que demanéssim perdó per continuar amb la nostra vida sense tu. Semblava que et demanéssim permís per jugar a l'esport que et donava vida. He d'admetre que aquestes cerimònies m'enervaven, em despertaven un debat intern sobre el fet de plorar algú que ha fet allò que volia fer. Perquè m'agrada pensar que no va ser una malaltia, sinó que va ser la teva lliure decisió. I això encara no puc dir-ho en veu alta sense que em caiguin insults i acusacions d'insensibilitat. L'únic moment que sentia que érem honestos era quan, puntualment cada 5 de desembre, anàvem tots a prendre una trista cervesa al bar de davant de l'escola.
Haver de renovar anualment i peròdicament les reflexions sobre l'absurditat de la vida em deixava, sempre, amb una enorme sensació d'irrellevància, d'incomprensió i de pèrdua de temps. Estava esperant pacientment el dia que s'oblidessin de fer aquell homenatge, però ha resultat que no estava preparada perquè només quatre anys després cap de nosaltres pensés en recordar-te fent una cervesa, com fèiem cada any. Fa feredat la proximitat de l'oblit que s’albira, fa feredat pensar que estàs perdent la batalla contra els nostres plans del 5 de desembre, contra les nostres compres al centre, els nostres nòvios, les nostres responsabilitats, les nostres festes.
Encara parlem de tu quan portem unes quantes copes a sobre, sempre posant sobre la taula les mateixes reflexions. N'hi ha que t'hem insultat molt pel teu cop de porta i n'hi ha que encara divaguen sobre la teva salut mental. I segurament això també acabarà desapareixent.
És curiós sentir que la fi d'aquesta curta tradició és el que em fa veure que el teu suicidi ja forma part de mi.



Volver al resumen


D'aquí estant
Blog de Maria Vidal